La mona de Pascua

Articul de M.A. SASTRE publicat en el periodic "Marina Alta" en castellá,  en fecha 29/03/2013, traduït al valenciá.

Mona, panou, panquemao y atres més servixen pera denominar en la nostra terra al dolç per excelencia de les festes de Pascua de Resurreccio.

Com diu A. Galbis "Será interessant raonar sobre si ha segut el nom d'un pastis el que ha donat nom al conjunt de la "cistella" per extencio, o si ha segut el nom de la "cistella" el que ha fet que en alguns llocs, la part més dolça del seu contingut haja pres el nom del conjunt"... Y tant que raona, pues ha dedicat cinc llarcs capituls a parlar de "la Mona de Pascua" (Notes d'Etnologia Valenciana. "La Pascua de la Mona", Agustí Galbis) que en el seu conjunt son una verdadera delicia y la seua llectura un plaer pera consevol valenciá... o no valenciá.

Hasta la seua llectura yo no tenia ni idea de la cantitat de persones y entitats, nacionals y internacionals,que s'han dedicat a tratar, estudiar y escriure sobre una de les nostres festes més tradicionals y populars.Es una festa que está tan unida a la idiosincracia del nostre poble que els valencians mos la emportem darrere cuan ixim del territori valenciá, com va ser la emigracio valenciana a Alger y que ha tingut com a resultat que hui en Alger celebren la mona valenciana de Pascua.

En el diari "Le Blidéen" del 7 d'abril de 1904, es constata la importancia de la costum de la mona en Alger: "la traditional mouna, sans laquelle saurait y avoir de bon lundi de Pâques".Sabem que eixos dies... "tousles heabitants, petits et grans, jeunes et vieux" ixen al camp a menjarse la mona: "faire un repas champêtre dans la champagne". Per totes parts es senten risses, cançons rondes y balls en sons de guitarres y acordeons... "Ce n'etait partout que rires sonores et folles chansons, rondes et danses organisées aux sons plus o moins harmonieux des guitarres et des accordéons".

A més de la mona, els valencians mos emportavem darrere la nostra llengua. A. Lanly, en "Le Francais d'Afric du nord" parla de "mouna, du valencien mona, dont le "o" est très fermé". En la pag.69 de "Revu des deux mondes" de l'any 1934, es parlava de que "La multitude ne parlait que le valencien". Tambe llegim que "La multitude qui peuplait Bab-el-Oued ne parlait que le valencien"..."No parlava més que el valenciá"...Inclus es publicava un diari en "valenciá escrit a la francesa", que es titulava "El journal des Cagayous".

Tambe diu Galbis que "La cultura espontania es creadora y la imposicio es destructiva". Axina mos va hui en dia.

Rafael Gayano Lluch, valenciá, Correspondiente de la Real Academia de la Historia y poeta, dia fa més de cent anys -lliteral-: "Que hian mones tot l'añ / es veritat que no marra/ y, clar, de totes les mones / la que a mi més me   resalta,/ és la mona d'hous y sucre / que se diu Mona de Pascua.../ Uns juen a pilarets, / atres al gat y la rata / els que meñs a carabases/ y els que més a la tarara...Allá cuant el sol s'en fuig / y la chent del joc se cansa / en terra, assentats en rogle / se berena en bona gana / ¡Qué pimentó en tollineta! / ¡qué ternera feta en salsa! / ¡qué magre fet en fabetes! / y entre'l pa ¡qué botifarra!... / ¡Qué panquemao d'Alberic! / qué lletugueta més guapa.../ Que hia mones tot el añ / es veritat que no marra, /        pero de totes les mones, / cap com la mona de Pascua!