FOTOGRAFIA D’UNA TRAÏCIO

Este articul tambe se podria haver titulat “Cronica d’una traïcio anunciada”. Perque la veritat es que els que venen clamant contra la RACV i els seus representants des de fa temps, ho feen en raons sobrades. Esta es una fotografia rapida de la relacio dels diferents Decans de la RACV i la seua relacio en la AVL: En 1998 Xavier Casp entra com a academic i primer president provisional de la AVL llegitimant en la seua presencia el fals consens llingüistic que Zaplana vullgué vendre-mos. En 2003 un Juan Lladró entregat en mans del gran ordidor de tot lo que esta passant, Voro Lopez Verdejo, consentix en no participar en el II Congres de la Llengua Valenciana, reintroduint al mateix temps unilateralment una accentuacio que acostava perillosament Les Normes d’El Puig a les de la AVL/IEC i expulsà de la Seccio de Llengua i Lliteratura a tots els filolecs que quedaven despres de la mort del Pare Costa (Chimo Lanuza, Toni Fontelles, Manolo Gimeno i Josep Giner). En 2011 Simó Santonja acodix, junt al seu amic Enric Esteve, a la presa de posessio de Ramon Ferrer i un any despres participa en un encontre en Sant Miquel dels Reix organisat per la AVL. En 2013 Enrique De Miguel ya marcava el cami actual en unes polemiques declaracions a favor de l’enteniment entre AVL i RACV.

 

Si als valencianistes encara mos quedara una miqueta de capacitat d’indignacio, que yo a voltes ya ho dubte, la fotografia del passat dimarts del President de la AVL, Ramón Ferrer i el Decà de la RACV, Federico Martinez Roda, eixint molt somrients ab dos despres d’un dinar contra natura en el que se avançà un poquet mes en la capitulacio de la fins ara garant de Les Normes d’El Puig en braços de la catalanista AVL. Seria una bona ocasio per a demostrar eixa indignacio.

Ya des de que en Febrer el llavors nou Decà se manifestà a favor d’un acostament a l’academia que per definicio tenia que ser el seu principal enemic llingüistic, quedà clara la llinea que la RACV anava a mamprendre a partir d’eixe moment en busca de no pedre les subvencions que en tanta generositat les venia donant el PP. Igualment clar quedà el fet de que la timida protesta del valencianisme cultural i politic no anava a capgirar ni un milimetro eixa aberrant fulla de ruta. Una volta perduda tota dignitat, ya no cap marcha arrere i Martinez Roda, junt a tots els demes academics acabaran mes pronte que tart en braços de Ferrer, Ahuir i companyia.

 

Deixant a banda el sentiment de traïcio que a tots mos invadix al vore eixa foto, lo realment greu es constatar tot el temps que s’ha perdut des d’el II Congres de la Llengua Valenciana en 2003. Ya en aquella historica ocasio la RACV se desmarcà d’unes conclusions que l’instaven a acostar la normativa a la parla popular en mides en tant de trellat com la desaparicio de les “d” intervocaliques que ya ningu pronuncia en llengua valenciana. Molts i grans valencianistes, com Ricart Garcia Moya, Joan Romero o Miquel Carbonell, se desesperaren clamant en el desert. Mentres atres, equivocadament, intentaven consensuar i salvar a l’unica institucio que pensaven encara mos quedava. Per al final constatar que s’han perdut 13 anys preciosos per a buscar/crear un ent normatiu sense complexos, servilisme ni traïdors.

 

Que el sr. Decà ixca diguen perles com que cal enterrar l’astral de guerra entre ab dos academies, que no te cap problema en reconeixer l’autoritat llingüistica de la AVL a canvi de que esta accepte la denominacio de llengua valenciana i done preferencia a les normes autoctones o que mai ha hagut una guerra entre la RACV i la AVL. I que despres d’aço encara continue al front de l’institucio del carrer Avellanes, a soles pot ser per reflexe del moment de divisio i desunio que travessa el valencianisme. Per molt menys se li va fer dimitir al Secretari Perpetu, Aparicio Perez i se força l’eixida de Xavier Casp i Ramon Arnau.

 

I ara aço. Una foto per a l’historia de la vergonya colectiva del poble valencià. Perque que ningu espere que des de dins de la propia Real Academia se faça res al respecte. Ya en Febrer la Junta de la RACV davant de les veus que exigien la seua dimisio, autorisà al Decà a negociar con la AVL. I en l’ultima reunio el sr. Martinez Roda no anà a soles, l’acompanyaren com a testics i complices de la traïcio els academics José Francisco Ballester Olmos i Salvador Zaragoza.

 

En tots estos precedents, lo raro haguera segut que no acabaren agenollats davant de la AVL. Mosatros mos emprenyaven en salvar una institucio que fea temps s’havia alluntant dels usuaris de la llengua valenciana i estava mirant atres interessos. Immersos en la por de mes divisions i pijor image, volien creure que la RACV estava al costat del poble, quan ells ya a soles estaven al costat de qui firmara les subvencions. Davant de l’ingent llavor de crear atre ent normatiu per a la llengua valenciana, mos deixaren dur per la comoditat de voler creure que la RACV encara se podia salvar. I ara mos hem donat conte de colp que no tenim ent normatiu perque la RACV s’ha entregat a una impudica cohabitacio en la AVL. Per lo que ademes de comunicats, arreplegà de firmes i concentracions indignades, deurien d’escomençar ya a pensar qui volem que codifique l’autentica llengua valenciana a partir de hui. La batalla de la RACV sembla mes que perduda.

 

MANUEL LATORRE CASTILLO

(Ex President del GAV. Vicepresident de la CECRV)