L’HO / Josep Carles Laínez.- “Junts, si volem, podem”. D’esta manera tan entusiasta i càndida, és arrematada la columna que va publicar el partit Poble en este mateix diari el passat dimarts 22 de juliol de 2014. Junts –s’ha d’entendre “els valencians”– podem. Molt bonic (sense conyes) i real: si volem…; encara que la fórmula tracte, no cal dir-ho, de fer-li de nou l’ullet al Yes, we can de Barack Obama i al popular Podemos de Pablo Iglesias. Pareix que tot lo món anhela poder… Ara bé, hi ha una qüestió que es desdibuixa per darrere del text del nou partit valencianiste: ¿voler i poder és hui possible? ¿No estarà el problema en una congènita feredat davant d’estes paraules per part dels valencians? ¿S’ha plantejat Poble que el poble que diu defendre ni puga ni vullga fer res? Potser esta seria una conclusió precipitada, una sèrie de preguntes des del dolor nacional, després de llegir un article, “D’escuts cap avall i atres menyspreus”, que no es queda en l’acostumada retòrica nacionalista, sinó que va als fets reals que estan portant-nos al màrgens… Per això m’estime més sobrevolar tres problemes que, en el text de Poble, s’intuïxen.
El primer és que vora una quarta part dels valencians parlem i escrivim des d’una centralitat falsejada. La Ciutat de Valéncia, l’antiga Valentia dels romans, el cap i casal del vell regne que som, és, dins de les comunitats històriques de l’Estat (i entenc “històric” en el seu sentit primigeni, no en el “constitucional” madrileny), la capital del no-res, tan sols d’una entitat administrativa a la qual no se li respectà el nom, i, de fet, continua sent amagat quan se’n parla (el “sol en todo Levante” és un clàssic). Evidentment, és no només el centre del territori, sinó també la capital política, la capital administrativa, i… I punt. ¿Capital cultural la Ciutat de Valéncia? ¿Pels seus diaris en paper que apleguen fora de les nostres fronteres? ¿Per les editorials en valencià o en castellà que oferixen obres al món? ¿Per la seua televisió i ràdio públiques…? ¿Per la consciència de ser capital d’unes terres on es parlen dos llengües i alguns dialectes peculiars (el murcià i el castellanoaragonés) des de fa segles? Una capital sempre tindrà una relació d’amor-odi en les principals ciutats del seu país. Passa entre Lisboa i Porto, entre Roma i Milà… És normal que ocórrega també entre la Ciutat de Valéncia i Alacant; el problema arriba en el moment que la capitalitat no dirimix res, i no és la més alta instància a la qual dirigir-se, puix sempre quedarà la Villa de Madrid… La Ciutat de Valéncia ha de fer una reconquista particular: la de la capitalitat, la de ser centre i “pàtria” de tots els valencians. I això, hui, no és factible, i des de fa uns mesos, encara menys. ¿És possible un nacionalisme sense una referència mítica? ¿Quina és la dels valencians?
El segon problema participa del descrèdit que viuen les institucions polítiques actualment, i el joc brut que des de la premsa de la capital d’Espanya i des dels partits de l’oposició han centrat contra Valéncia com a sinònim de corrupció, desgavell i de ser mestres per a malbaratar les coses. Encerta, per tant, l’autor de la columna de Poble quan assenyala que la nostra ciutat és l’única gran urbs espanyola que s’ha convertit en sinònim de màfia, de caos, de buit i de desconfiança. I l’antic adagi va en boca de tots: Valencià: si no te l’ha feta… Ara bé, esta aberració seria impossible de perpetrar si el valencià no fóra tingut de bestreta com un poble de segona categoria, prescindible, sense importància, i que no ha disfrutat de polítics que l’hagen sabut defendre des de la contundència necessària (i, com demostren les històries nacionals, qualsevol contundència és bona). ¿I si els valencians se senten feliços en el seu paper de “murcians”, “estremenys”, “riojans”…? De vegades, pareix que la Corona d’Aragó, l’Estat valencià i el Segle d’Or del quan tant trompetegen els valensianos rojigualdas haja sigut un mal ensomni o una temporada de Joc de trons. La realitat és que som paella, sol, mar, falles i sangria, i que des de Valéncia només ixen avions a les ciutats d’on venen els turistes. ¿És possible un nacionalisme que no és amo del seu territori, ni tan sols des d’un punt de vista del sentiment, i els hòmens i les dones de cultura del qual continuen mirant cap a fora per a eixir del provincianisme que construïm sense esforç?
Per últim, hi ha un tercer problema que potser resumix la falta de confiança del poble valencià. Si una persona vota allò que coneix, només coneix allò que comprén, i comprén només allò que li han explicat, la conclusió és clara: ningú li ha explicat mai a les gents del nostre poble quin és el seu passat, i molt manco quin hauria de ser el seu futur. Ha funcionat de meravella un sistema bipolar que fa mirar a Castella o a Catalunya, com si huit-cents anys d’història, i molts segles de vida independent, hagueren sigut mera anècdota, o rarea menyspreable o inexplicable. I no hi ha una força nacionalista, ni de dretes ni d’esquerres, perque no li ha explicat ningú als valencians que són allò que eren, i no allò que uns pobles distints volen que siga: la Catalunya del Sud o el Levante feliz y pintoresco. Poble s’ha de plantejar que, abans que el poble puga, haurà de voler; i que este és el principal repte, un repte la solució del qual, tristament o afortunadament, no només es troba en la lluita política –i ací lligue el primer punt que tractava–, sinó en la cultural. ¿Quin és el programa de Poble d’intervenció en les escoles, els instituts, les universitats…? Això bé que ho sap l’autor de la columna de Poble: que no hi haurà transformació si el recanvi mental no s’ha produït en eixos llocs on impera un colonialisme que, en diferents contexts, seria d’incorrecció política palmària i acusat de genocida cultural. En àmbits com les altes finances, la patronal, o les institucions, sabem des de sempre que no tindrem la Valéncia que volem si no disposem d’un moviment nacionaliste que faça por.
No hay comentarios:
Publicar un comentario